font: www.elperiodico.cat 29/05/2009
JOAN BARRIL L’altre dia van atracar la Carla. M’ho van explicar quan diumenge al matí vaig anar a la xarcuteria on treballa a esmorzar i llegir els diaris. Un parell de tipus amb casc de motorista li van mostrar una pistola i es van emportar el contingut de la caixa, que aquell dia i a aquelles hores no és que fos cap fortuna. Si la pistola era autèntica o simulada, això no ve al cas. Afortunadament, la majoria dels ciutadans no sabem distingir-les, perquè no hem tingut mai ni tindrem una arma a les mans. Els xoriços armats es van endur els diners dels xoriços autèntics i van deixar en la mirada de la Carla la por al client desconegut. El seu somriure ja no és el mateix, encara que avui la victòria del Barça sembla que l’hagi tornat a una certa normalitat.
Precisament avui, llegint una vegada més els diaris assegut a la mateixa taula, m’he assabentat que un venedor de loteria de Sant Martí va ser atacat a cops amb la màxima crueltat perquè els obrís una caixa forta programada per no poder ser oberta durant la nit. I també llegeixo la història de robatoris a venedors de l’ONCE que, en el moment de tancar el quiosc, són assaltats per individus que els roben la recaptació mentre els ordenen: «Tu riu. Que es pensin que som amics». Se’m dirà que això és el resultat de la crisi. I es confirmarà, una vegada més, que la crisi, també en el delicte, sempre acaba afectant els més febles. Perquè els delinqüents deuen haver pensat que és més segur atracar cent comerços gairebé sense risc que un banc on l’atracador s’hi pot deixar la pell.
Mentre tot això succeeix, em comenten que en un prestigiós espai d’exposicions s’acaba d’obrir una memorable mostra sobre la cultura dels quinquis. A finals dels anys 70 i dels primers 80 es vivia també una gran crisi econòmica, complementada amb una transició política incerta. La policia no sabia gaire bé a què atenir-se. La llibertat confonia la gent i la droga començava a circular molt de pressa. En aquest marc es van fer no poques pel·lícules directament relacionades amb el que estava passant al carrer. Van aparèixer personatges que ja no eren actors de ficció, amb l’acompanyament d’una música que va arribar a constituir-se en gènere. Eren carn de canó, però, durant un cert temps, gairebé van arribar a la condició d’herois.
I ara resulta que d’aquesta època en què els atracadors i els atracats van viure perillosament se’n diu també cultura i s’entronitza en un museu, que és el lloc on totes les violències es refreden i les ganyotes de dolor es converteixen en art. No tot el que li ha passat a la humanitat és cultura. El museu de l’esclavitud és una mostra de l’explotació de l’home sobre l’home, però no pot ser considerat cultura. Com tampoc és cultura el Museu de l’Holocaust de Jerusalem. Som fills de la barbàrie, de la sang i del foc. Avui considerem que la literatura picaresca del Segle d’Or espanyol va ser cultura, potser perquè es tractava de la narració artificiosa d’una activitat incruenta. Però el delicte, en aquells 30 anys d’història d’Espanya, no ha variat. Les petites víctimes dels atracaments d’avui ja tenen el seu consol per vèncer la por: d’aquí 30 anys formaran part involuntària d’una obra d’art.
Esgarriacries
Quan s’arriba al capdamunt és senyal que d’ara endavant ja tot anirà pitjor.
|
